De l’intel·lecte a la intuïció, o la descoberta de la percepció subtil

 


DIMECRES 9 de Gener a les 19h, entrada lliure:

 

Podem accedir a informació que no ens és pròpia? Podem percebre les emocions dels qui ens envolten? I dels qui ja ens han deixat? Podem buidar-nos de nosaltres mateixos per esdevenir canals d’informació fiable? Què hi ha darrera d’allò visible? Com podem fer compatibles dues parts, la racional i la intuïtiva, aparentment tan contradictòries?
En aquesta xerrada-taller, a través de petits exercicis canalitzats, podràs gaudir dels matisos de la teva sensibilitat, tot deixant de banda la part racional per endinsar-te en un món on la lògica no sempre hi té cabuda i compartint el testimoni d’algú que, un dia, de sobte, va descobrir que existia una realitat subtil que, ben gestionada, podia ser una potent eina terapèutica.

 

Teresa Borotau Castro

Filòloga i arpista de formació acadèmica, s’ha dedicat durant vint-i-sis anys al món de l’educació desenvolupant diferents càrrecs de responsabilitat en centres educatius de secundària de Catalunya. Polifacètica per naturalesa, s’ha dedicat també a la interpretació musical i a l’escriptura. Fa dotze anys, a partir d’una forta crisi personal, va descobrir una altra Teresa que tenia la capacitat de connectar amb els anomenats “mons subtils” i, de forma progressiva, ha anat ampliant aquesta faceta amb finalitats terapèutiques tant en la consulta individual com en tallers grupals de desenvolupament personal.

Quan vaig néixer, el dia 16 de març de 1966, els meus pares em van posar de nom Teresa, com l’àvia paterna, i de cognoms Borotau i Castro. Aviat vaig comprendre que els llibres, la cultura i un intel·lecte  cultivat eren el més important per a ells, persones cultes i altament intel·lectuals. Per això, mai no em vaig qüestionar la possibilitat d’iniciar un camí que no passés pels estudis reglats i  la universitat. Així doncs, vaig estudiar filologia hispànica i catalana a la UAB i la carrera d’arpa al Conservatori Superior de Música de Barcelona.

Seguint amb la tradició familiar, em vaig iniciar en el món de la docència als 23 anys, professió que més tard vaig compaginar amb la interpretació musical, fent concerts arreu de la geografia espanyola amb reconeguts flautistes i actors catalans. També vaig fer incursions en el món de la poesia, tenint la sort de rebre un dels premis d’Òmnium cultural de Granollers 2002 amb l’obra “una de freda i una de calenta”.
Més endavant, impel·lida per una voluntat de servei (i perquè així devia estar escrit en algun contracte invisible a tenor dels fets inexplicables que ho van afavorir), em vaig trobar al capdavant de la direcció de l’Institut Baix Montseny de Sant Celoni des de l’any 2009 fins al 2015, conjuntament amb un gran equip de persones, arribant a merèixer el reconegut Premi Catalunya d’Educació 2011 pel projecte educatiu
innovador “Ubuntubica’t amb el macrocervell de l’institut” que l’ha portat a ser un centre de referència en l’àmbit pedagògic d’atenció a la diversitat.
Al mes de juliol de 2015 vaig passar a treballar a la central del Departament d’Ensenyament com a tècnica docent donant suport a equips directius i persones al servei dels centres i el curs 2017-18 vaig tornar a l’Institut Baix Montseny com a professora de música, endarrerint la decisió que, finalment, vaig prendre aquest passat mes de juny de 2018: demanar excedència al Departament d’Ensenyament i dedicar-me en exclusiva a la consulta terapèutica i a la conducció de tallers de desenvolupament personal arreu de Catalunya.

Fins aquí un currículum qualsevol, la història de l’esforç continuat d’una persona que lluita per ser algú, per merèixer un lloc en el món, per ser "reconegut", aquella que fa
allò que cal fer dins els esquemes tradicionals, aquella en la qual predomina la raó, l’intel·lecte i l’argumentació lògica dels fets.
Simultàniament, però, i a partir d’una forta crisi personal l’any 2006, alguns fets de difícil explicació van afavorir el descobriment d’una altra Teresa: la Teresa sensitiva, la intuïtiva, la canalitzadora, aquella que podia “veure” realitats invisibles i percebre les emocions de les persones en el seu propi cos, aquella que, sense saber per què, podia transmetre missatges dels difunts, dels “savis”, sentir vides passades de les persones , la que rebia informacions justament quan deixava de banda l’intel·lecte, la que “temblequejava” en situacions diverses, la que ja no podia amagar per més temps allò que en realitat era…

Què m’estava passant?
Volia respostes. El meu intel·lecte volia respostes!!
Com encaixar aquest canvi de paradigma?
Com deixar la lluita per “ser algú” i voler fermament arribar a “ser ningú”?
Com afrontar aquest canvi d’etapa i prendre la decisió de tornar a la vida allò que la vida m’havia donat?
Què fer de tot aquest potencial?
Què he après de tot aquest procés?
És possible una bona convivència entre les dues Tereses?
Qui sóc en realitat?
I tu, qui ets?
T’ho has preguntat alguna vegada?